La prescripció és un acte mèdic que comporta una responsabilitat professional: legal, deontològica, moral (ètica) i tècnica.
La recepta és un document legal, i el Ministeri de Sanitat estableix que la responsabilitat legal de la prescripció recau en el metge que signa la recepta.
El metge signant no emprarà procediments ni prescriurà medicaments amb els quals no estigui degudament familiaritzat i que no estiguin basats en l’evidència científica o en l’eficàcia clínica, encara que el pacient hi consenti.
Els metge inductor ha de proporcionar al metge induït la informació necessària, de forma entenedora, evitant les sigles i la terminologia no habitual, per oferir una bona assistència al pacient i una coordinació i seguiment assistencial adequats. Cal aportar sempre la informació clínica que justifiqui el tractament sol·licitat.
En signar una recepta s’està certificant que el pacient, en aquella data, té una de les malalties per les quals està autoritzat el medicament. Quan un metge transcriu una recepta d’una prescripció, pròpia o d’un altre metge, assumeix íntegrament la responsabilitat del diagnòstic i del tractament.
El metge signant ha de preveure aspectes bàsics com són el principi de no maleficència (què és el que no s’ha de fer mai perquè faria mal al pacient), el de beneficència (què és millor per al pacient tenint en compte riscos i beneficis), el d’autonomia (què vol fer el pacient) i el de justícia (què no s’ha de fer perquè pot perjudicar la societat o terceres persones).
És per aquest motiu que el metge ha de ser prudent, no ha d’actuar sense informació adequada, ni recomanar accions poc provades, d’utilitat o seguretat dubtoses o que aportin més risc que benefici. Ha d’actuar sempre de forma lleial amb el pacient a qui està atenent i aportar informació clara dels problemes de salut, les opcions, els riscos i els beneficis previsibles.
La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, davant el dubte de si fer o no receptes induïdes des de la sanitat pública, publica que cal particularitzar cada cas tot i que d’entrada no s’haurien de fer les receptes induïdes, ja que s’afavoreix el negoci privat en fer que els costos derivats de la consulta (una opció personal) siguin menors.
Proves complementàries induïdes
La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, davant el dubte de si sol·licitar o no proves complementàries induïdes des de la sanitat pública, publica que cal particularitzar cada cas tot i que d’entrada no s’hauria de fer, ja que s’afavoreix el negoci privat en fer que els costos derivats de la consulta (una opció personal) siguin menors i, a més, es trenca el principi de justícia, ja que es pot alentir l’atenció a les persones que no han optat o que no han accedit a la medicina privada (o no hi poden accedir per raons econòmiques).
En les situacions en què, exercint a la medicina pública i un cop analitzat el cas, s’indiquin proves o medicacions prescrites des de la medicina privada, cal tenir present que s’ha d’evitar el perjudici a tercers o la malversació de fons públics, i cal basar les decisions en el judici clínic que comporta analitzar què és millor per al pacient.
Més informació:
CAP Llibertat ICS 